Un efecte col·lateral de les clavegueres del sistema

Començo citant l’article d’Antoni Virgili (2022) per a la revista Frontissa titulat: «El Delta de l’Ebre a les èpoques medieval i moderna (segles X-XVIII). L’empremta humana al llarg dels segles». És un article que em sembla molt interessant des del punt de vista històric (tot i que no en soc expert). Per al tema que ens ocupa destacarem la part final, on Virgili fa una anàlisi de la situació actual del riu i del Delta de l’Ebre:

«el consum d’aigua, per a usos agraris i urbans, creix de manera constant, i una part es transporta cap a altres zones (Tarragona), la qual cosa produeix una minva del recurs en un context de disminució de les precipitacions; els pantans retenen el transport de sediments cap al delta, que no pot créixer; la plana deltaica es condiciona per estendre el conreu de l’arròs; l’aigua dolça aportada pels canals es distribueix per gravetat entre els camps d’arròs, i després s’evacua, també per gravetat, a través de complexes xarxes de drenatge. Del paisatge tradicional del delta de l’Ebre no en resta gairebé res, però encara s’hi ha d’afegir l’impacte del canvi climàtic, de manera molt especial, l’increment del nivell de l’aigua del mar. Tots aquests factors han ocasionat un canvi de règim irreversible en el delta de l’Ebre».[1]

A grans trets estic d’acord amb l’anàlisi però caldria entrar a parlar també d’altres qüestions com, per exemple, els usos industrials de l’aigua i el foment de complexos turístics de luxe on els clients gasten molta més aigua de la que gasta un ciutadà de mitjana. Estic pensant, per exemple, en l’ús industrial que fan de l’aigua i dels embassaments les empreses hidroelèctriques o els complexos com el de Port Aventura o el projecte Hard Rock al Camp de Tarragona. És a dir, si entrem en aquest debat no seria rigorós fer-ho sense tindre clara una perspectiva de classe social, ja que els impactes que generen sobre el medi ambient les grans empreses i les classes socials adinerades són molt més grans que els impactes que genera la classe treballadora. En això no vull dir que no tinguem totes i tots la nostra quota de responsabilitat, però la responsabilitat no pot ser la mateixa per a La Caixa i per a Endesa que per al bar de la cantonada del meu carrer. I tampoc pot ser la mateixa per al govern espanyol, per al govern català, per al govern d’una gran ciutat i per al govern d’un poble de 200 habitants.

Virgili també diu que «la plana deltaica es condiciona per estendre el conreu de l’arròs [...] Del paisatge tradicional del delta de l’Ebre no en resta gairebé res». Aquest és un tema complex i que podríem dir que ha estat així a la major part del litoral català i del territori català i europeu. Hi ha algun territori que no s’hagi condicionat al creixement econòmic (cultius, indústria, urbanisme...) i a l’extensió de les xarxes de transports, línies elèctriques, gasoductes, etc.? Què entenem per paisatge tradicional? El paisatge no és canviant com ho són les cultures? En resta alguna cosa, d’una idea que puguem tindre d’un «paisatge tradicional» de la ciutat de Barcelona o del delta del Llobregat, per exemple? Com a mínim al delta de l’Ebre hi continuen predominant el fang, l’aigua i la palla. O és que els indrets com el Delta no s’han de tocar des del mateix territori mentre hi ha zones urbanes que els espolien des de la distància emportant-se’n l’aigua o fent-los servir per produir l’energia elèctrica que consumeixen a centenars de quilòmetres de distància o per cultivar l’arròs de les paelles que es mengen?

Finalment, en paraules d’Antoni Virgili, «encara s’hi ha d’afegir l’impacte del canvi climàtic, de manera molt especial, l’increment del nivell de l’aigua del mar. Tots aquests factors han ocasionat un canvi de règim irreversible en el delta de l’Ebre». Sembla clar que actualment la dinàmica marina predomina sobre la fluvial. Però l’origen del problema no és la mar sinó els mateixos éssers humans, com apunta Virgili. On caldria aprofundir més és en la responsabilitat que tenen unes classes socials molt concretes: dirigents polítics i dirigents de grans promotores, bancs i grans empreses elèctriques, per exemple. Aquests són els que marquen la direcció en què treballa la política i els rumbs que segueix l’entramat econòmic que aquesta classe social domina.

És irreversible la desaparició del delta de l’Ebre?

Estem en un context de disminució de les precipitacions però també estem en un context de fenòmens meteorològics extrems on tot sembla indicar que hi tornaran a haver grans riuades amb capacitat de transportar sediments. Segons Virgili, «els pantans retenen el transport de sediments cap al delta, que no pot créixer». Aquesta afirmació és parcialment correcta. El delta no pot créixer si els pantans retenen la gran majoria dels sediments. Però també és cert que a diferents llocs del món se fan servir mètodes de gestió de sediments que permeten millorar el flux de sediments aigües avall de les preses al voltant d’un 60%.[2] Per tant, entre el tot i el res hi poden haver matisos.

És a dir, el gran problema del Delta no són les persones que hi van anar a cultivar arròs. El problema principal són els règims polítics i econòmics, les empreses que els sostenen i totes les formes de vida que hi contribueixen. I això és extensible a la resta d’ecosistemes i al planeta Terra. Tanmateix, tenim exemples de gestions de conques hidrogràfiques on algunes empreses implicades i els poders públics s’han posat d’acord per treballar conjuntament, aportar recursos i reduir els impactes ambientals que generen. Sense anar més lluny, en tenim un exemple al riu Llobregat. Al Llobregat existeix un bypass de més de 120 km de llargada per transportar les restes de la mineria (salmorres) fins al mar i evitar així la seua entrada al Llobregat amb la consegüent salinització i contaminació del riu que suposen.

Doncs bé, són les mateixes empreses mineres les que paguen la major part de la despesa que comporta el manteniment i restitució de la canonada quan és necessari perquè entenen que aquesta és una actuació rellevant per reduir els impactes ambientals que genera la seua activitat econòmica. En canvi, al tram baix del riu Ebre l’empresa Endesa gestiona les centrals hidroelèctriques de Flix, Riba-roja i Mequinensa i no aporta res per reduir part dels impactes ambientals que genera. En aquest sentit, instem Endesa a canviar la seua política. Per exemple, els diferents agents implicats haurien d’estudiar la possibilitat de construir un bypass dins de l’embassament de Riba-roja i un altre dins de l’embassament de Mequinensa.

El 25 % de l’energia hidroelèctrica que Endesa hauria d’entregar

Contràriament al que estem proposant, la realitat és que avui en dia Endesa no compleix els contractes de concessió: l’empresa hauria de reservar i lliurar a l’estat un cànon social d’un 25 % de l’energia produïda (a preu de cost) per tal de contribuir a reduir els impactes socials que genera la seua activitat. I no entrega aquesta energia! I ningú li exigeix que ho faci![3] La Confederació Hidrogràfica de l’Ebre calcula el preu de producció del kilowatt en 10 euros mentre que Endesa esgrimeix que en costa 80 i s’empara en aquesta divergència per no contribuir a les arques públiques i no pal·liar gens els impactes socials i ambientals que genera.

Davant d’aquesta situació, què fan les institucions públiques i què fem els diferents grups i forces de la societat civil?

La CHE va començar a reclamar aquesta energia quan Rafael Romeo n’era president però mai hi ha hagut un posicionament ferm del Ministerio corresponent ni de cap poder de l’estat per fer complir els contractes de concessió. Davant d’aquesta situació, mentre els nostres ecosistemes segueixen desapareixent cada dia, l’Associació Sediments diem prou i hem denunciat Endesa per dos qüestions: risc catastròfic per manca de manteniment dels desaigües de fons de les preses (pensem que no en fan manteniment per reduir els costos) i delicte ambiental per la retenció de sediments que provoca la desaparició del Delta i de les platges que naturalment haurien de rebre aquests sediments.

Als rius i embassaments del món hi ha milers de grans preses que retenen la major part dels sediments que els arriben (fins a un 99 %). Tanmateix, alguns països com els Estats Units, França o el Japó fan servir mecanismes per minimitzar la retenció de sediments (aconsegueixen transferir aigües avall prop d’un 60 % dels sediments). Els sediments retinguts comprometen la vida útil dels embassaments i, per tant, poden comportar la construcció de nous embassaments amb els corresponents impactes ambientals, socials i econòmics que aquestes estructures generen. És a dir, l’empresonament dels sediments fa que no arribin al mar i, d’aquesta manera, la font de vida sòlida dels rius, de les platges i dels deltes queda taponada.

La Campanya pels Sediments i l’Associació Sediments

Al delta de l’Ebre vam impulsar al 2015 la Campanya pels Sediments. Activistes independents, experts i organitzacions ambientalistes vam començar a compondre un argumentari per tal d’arribar a les opinions públiques i als parlaments. En aquest sentit, vam generar propostes que van ser aprovades en primer lloc als ajuntaments del delta de l’Ebre, en segon lloc, al Parlament de Catalunya i, en tercer lloc, al Congrés dels Diputats i al Senat espanyols. Seguidament vam presentar preguntes al Parlament europeu que van rebre una resposta de la Comissió Europea.

D’entre les accions que defensem hi ha la confecció, aprovació i dotació pressupostària d’un Pla de gestió Integral dels sediments de la Conca de l’Ebre. Dins d’aquest pla hi hauria d’haver estudis de monitoratge de sediments, estudis de qualitat, però sobretot, la implementació de sistemes de gestió dels cabals sòlids. No obstant, vuit anys després de la creació de la Campanya pels Sediments veiem que les accions portades a terme pels diferents governs en aquest àmbit són ínfimes. Els governs se dediquen a generar notícies buides de contingut i no tenen ni projectes consistents ni hi destinen pressupostos raonables per portar a terme una gestió rellevant dels sediments a l’Ebre. En canvi, com hem vist, hi ha altres llocs de Catalunya on gestionar matèria sòlida a rius sí que és possible. Els principals sistemes de gestió que se poden aplicar són els buidatges i els col·lectors o bypass per hidrosucció.

Mètodes de gestió de sediments

Els buidatges en episodis de riuada són el mètode més econòmic perquè és la mateixa riuada la que corre lliurement per l’embassament, amb la qual cosa eliminem el factor de retenció que és l’aigua estancada, és a dir, no retenim el sediment que porta la riuada i, a més, la força de l’aigua arrossega una part dels sediments que hi havia a l’embassament. Per altra banda, el bypass per hidrosucció consisteix a posar dragues a dins de l’embassament per xuclar aigua i sediments i, generalment a través d’una canonada, llençar aquesta mescla aigües avall de la presa.

En resum, reclamem informació sobre el cànon del 25 % de l’energia i que se cobre aquest cànon i se destinen els diners a reduir els impactes ambientals de les preses. Amb la mateixa força, reclamem l’extinció de la central hidroelèctrica de Flix ja que ara al 2023 fa 75 anys de la seua posada en funcionament i és una obligació legal extingir-ne la concessió. Encara més indignats ens oposem als nous projectes de regadiu i de centrals hidroelèctriques que proposen tots els partits capitalistes, així com a altres projectes especulatius com poden ser macroparcs eòlics o solars, o complexos generadors de ludopaties i de negocis obscurs de la banca com el Hard-Rock.

En conclusió, una transició energètica que no sigui una enganyifa ha de significar sobirania energètica real. I una sortida amb vida de la crisi climàtica passa per treballar decididament per la sobirania alimentària i el respecte al medi ambient en tots els àmbits, reduint residus, reduint desplaçaments, fomentant roba i habitatges dignes i una gestió pública i responsable de l’aigua i dels envasos, entre altres coses. Decréixer és una obligació ètica i biològica, i és per això que si no decreixem a les bones ho farem a les males. Aquestes són les conclusions a les quals vaig arribar participant a la taula redona «Progrés, canvi climàtic i patrimoni: propostes i lluites des de la societat civil» en el marc del II Recercat del País Valencià, que va tenir lloc el dia 2 de juny a Guardamar del Segura, Capital de la Cultura Valenciana 2023.

En la unió i en l’activisme de diferents grups socials en diferents àmbits de la societat hi ha la nostra força. Segons l’antropòloga Laura Nader (2011), l’«harmonia coerciva» és l’harmonia que volen imposar estats i grans empreses perquè és una harmonia que garanteix el seu statu quo depredador. És per això que cal posar en valor l’activisme. Necessitem cada vegada més activistes per ensorrar l’harmonia de la coacció dels estats capitalistes i de les empreses que els donen força, ja que és una enganyifa que ens porta per una deriva de l’extinció.[5] O renunciem al creixement il·limitat o cada vegada la factura que pagarem serà més gran. I això només ho podem fer amb lluita, amb fricció, com diuAnna Tsing (2005), denunciant diferents entramats globals entre empreses i estats, perquè sense fricció, sense moviments socials decidits i constants, els pobles, com les rodes, no avancen.

Josep Juan Segarra
Antropòleg i periodista. Mestre en Antropologia i Doctor en Ciències Socials
Membre fundador de l’Associació Sediments

BIBLIOGRAFIA

Juan, Josep (2020). Terra presa. Per una nova política de sediments. Col·lecció de la Beca de Recerca de la Fundació Privada Duran Martí, Tortosa.

Morris, Gregory L. Fan, Jiahua (1998). Reservoir sedimentation Handbook. Design and management of dams, reservoirs, and watersheds for sustainable use. McGraw-Hill Book Co., New York.

Nader, Laura (2011). «Harmonia coerciva. A economia política dos modelos jurídicos». A: https://acervo.racismoambiental.net.br/2011/05/09/harmonia-coerciva-a-economia-politica-dos-modelos-juridicos/

Tsing, Anna (2005). «Friction: An Ethnography of Global Connection». Co-Winner of the 2005 Senior Book Prize, American Ethnological Association.

FONTS DIGITALS

https://www.frontissa.cat/noticia/78842/el-delta-de-lebre-a-les-epoques-medieval-i-moderna-segles-x-xviii
https://elfar.cat/art/36140/el-nou-collector-de-salmorres-estara-enllestit-el-2025
https://sostenibilitatimineria.wordpress.com/2016/05/09/el-col%E2%80%A2lector-de-salmorres-una-infraestructura-de-pais/
https://www.aguaita.cat/noticia/27401/sediments-insta-a-reclamar-el-25-de-lenergia-reservada-de-les-hidroelectriques-dendesa-a-lebrehttps://www.marfanta.com/2021/06/22/la-marxa-pels-sediments-reclama-un-canvi-de-gestio-de-les-preses-per-garantir-ne-la-seguretat-i-preservar-el-delta/