Compra'l

| TERRA PRESA |

Durant els darrers 4 milions d’anys lo riu Ebre ha creat diversos deltes a la Mediterrània, a llocs diferents en funció del nivell del mar. No obstant, amb la construcció dels embassaments de Flix, Riba-roja i Mequinensa -des de l’any 1948- entre el 96 i el 99% dels sediments que arriben al tram baix de l’Ebre són retinguts per aquestes grans preses que no compten ni amb sistemes ni amb protocols de transferència de sediments. Les reivindicacions per recuperar i ampliar el colmateig, la cultura de gestió dels sediments al Delta, s’auguren permanents si volem que el riu i el delta segueixin sent riu i delta.

3a Edició Ampliada

Aquest llibre construeix un context social i polític dels darrers anys en relació a aquest tema; analitza diferents fonts per descriure les carac- terístiques dels embassaments i les tècniques de gestió de sediments que són més viables al tram baix de l’Ebre; i situa les normatives de seguretat vigents denunciant els possibles incompliments que s’estan produint. És a dir, no se tracta només d’una anàlisi d’estudis sinó d’una recerca que té la voluntat d’una millora social i política que ens faci avançar en l’alliberament de la Terra presa del Delta de l’Ebre.

Arreu del món milions de persones saben que a l’estat espanyol d’avui en dia hi ha presos i preses polítiques i exiliades. Segurament l’existència de preses polítiques és més vella que el folklore perquè pensar i actuar diferent és incòmode, és un qüestionament a l’ordre establert i requereix esforços de tots els agents implicats. Per exemple, la crema de bruixes eren crims d’estat, assassinats polítics, perquè les bruixes eren dones empoderades, amb coneixements profunds i formes de vida massa lliures per ser acceptades per una esglèsia dominada per homes dogmàtics. Pensar i actuar diferent seria com desconstruir quelcom i dibuixar alguna cosa nova, mostrar la contingència de les coses o fer trontollar necessitats poc necessàries. I normalment això és el que fan les preses i presos polítics: projectar móns nous. Què tenen d’especial els presos polítics més coneguts avui en dia a Catalunya? Ells i elles són representants polítics institucionals d’un poble ric dins la UE, que van rebre milions de vots per exercir els seus mandats, són persones influents amb partits polítics i suports populars forts al seu darrera. Què tenen en comú amb els altres presos polítics? Són persones que han dibuixat móns nous, móns incòmodes per als “patrons de les presons”.
En canvi, hi ha un altre tipus d’empresonament que passa més des- apercebut per a la majoria de les persones: qui sap que a l’estat es- panyol i a Catalunya hi ha terra presa? Terra presa als embassaments, literalment. No és casualitat que a les grans parets de formigó que formen els embassaments les anomenem “preses”. Aquestes preses empresonen perquè els embassaments responen a models polítics i econòmics basats en l’empresonament de recursos naturals i en la centralització de la producció energètica dins una lògica eminent- ment capitalista. Una centralització que situa a les ciutats al centre del món mentre relega zones rurals i medi ambient.
Les parets fluvials empresonen i alliberen aigua contínuament –aquest és el seu sentit original- però també empresonen terra –i aquesta no és la seua raó de ser- i no l’alliberen fàcilment. La terra és la gran obli- dada. Perquè la “Terra presa” de la qual parla aquest llibre és “només” terra, llims i graves, còdols, sediments, és la terra presa que hauria de ser lliure al Delta de l’Ebre i a moltes altres platges de la Mediterrània. La terra presa és, en part, el propi Delta de l’Ebre, perifèria política de Catalunya, una terra fèrtil però que s’ofega, “que viu entre’l saqueig i la seda”, com va escriure Jon Gras.
L’altra cara de la mateixa moneda és la terra inundada i soterrada, la terra dels antics pobles de Mequinensa, de Fayó i de tants altres, la te- rra que para de ser terra per deixar pas a una idea de progrés. Aquesta idea de progrés és la que impera, la que domina. I si els pobles que van quedar inundats pels embassaments estan cada cop més plens de terra què passa? Els faltem al respecte dos cops? Primer els diem que ens cal inundar-los per tindre aigua i després acabem soterrant-los per inacció, per una gestió deficient? Amb tot, tot i la preponderància capitalista, poden ser lo Delta de l’Ebre i la Conca de l’Ebre subjectes de drets? Lo que mou este llibre són preguntes que ens fem constant- ment: com alliberem los sediments? Com salvem lo Delta? Per tant, és un llibre sobre l’estat de la qüestió però també és un llibre d’acció, d’estratègies, d’intencions i de responsabilitats. Bevent d’una de les obres de referència de la lluita en defensa dels rius a l’estat espanyol: “La nueva cultura del agua en España”, de Francisco Javier Martínez Gil, aquest és també un llibre escrit per a tothom.
No es un libro para técnicos ni para eruditos, sin perder por ello rigor en los plan- teamientos. Todo el mundo puede acceder a él, empezar a leerlo y llegar hasta el final sin miedo de perderse en el camino. Pretende llevar un mensaje del agua inteligible, utilizando un lenguaje a la vez que respetuoso directo. La sociedad española ha vivido en estas últimas décadas naufragando entre el amarillismo informativo y una presentación excesivamente simplista e idílica de las políticas hidráulicas en las que, con frecuencia, la propia grandiosidad de la obra ha sido un argumento en sí (MARTÍNEZ, 1997, p. 14-15).
El mateix passa amb el tema dels sediments i de l’energia hidroelèc- trica, naufraguem entre la desinformació i els mites. Encara avui se’ns vol convèncer de la necessitat de noves centrals hidroelèctriques amb l’argument que és energia “neta”, “renovable”, i que la nova cen- tral “x” a Riba-roja significarà una inversió de 2 000 milions d’euros... Més del mateix: producció capitalista i, per tant, centralitzada, a ser transportada, a alterar ecosistemes i, sobretot, a rendir grans bene- ficis econòmics per a pocs. Massa sovint creiem que el problema és tècnic quan, en realitat, és sobretot un problema social i polític, on el model econòmic capitalista de maximització de beneficis a curt termini té molta quota de responsabilitat. La major part dels costos dels projectes industrials com les preses hidroelèctriques o els ma- gatzems de gas Castor els paguem els contribuents, mentre que els beneficis econòmics van a mans privades. La frase més escoltada és: “les comportes de les preses no les obrin mai perquè tenen temor d’obrir-les i no poder-les tancar”, i aquí s’acaba el debat. No estan obligats a tindre en bon estat tots els mecanismes de les preses? Si creiem que els mecanismes no estan en bon estat no ho hauriem de denunciar? Per què no anem més enllà i pensem en una nova (i vella) cultura dels sediments?
Com a comunicador i antropòleg entenc que aquesta investigació s’emmarca dins dels camps de l’antropologia que estudien el medi ambient, la ciència, la tècnica, la política i el dret. L’antropologia és una ciència social, una sèrie de tècniques d’investigació social, com l’observació participant, les entrevistes en profunditat o els grups de debat, que ens resulten molt útils per entendre i buscar els camins que permetin resoldre aquest conflicte social i polític. Enfocaments del tipus: “el mar ens ha declarat la guerra”, són erronis. El problema l’ha creat l’ésser humà i existeixen tècniques per reduir-lo, només cal voluntat per crear un model de gestió que sigui sostenible a llarg ter- mini, ambientalment i econòmicament. Perquè sinó el pa per avui és gana per demà.